(Text del programa d'actes del nostre cinqué aniversari, el maig de 2002)
TOT CANTANT...TOT XERRANT
Hem de començar dient que celebrem el cinquè aniversari (la qual cosa,
paradoxalment, vol dir que fa sis anys que cantem), o sigui que tampoc és
res de l’altre món. El que passa és que ens fa il·lusió el fet de celebrar-ho
i el de compartir-ho, més que res perquè, després de cinc anys d’haver fet
la primera cantada (per cert, no feia fred ni res aquell vespre de Sant Esteve
de 1996!), hi ha gent del nostre poble que encara no sap ni que existim, d’altres
ens confonen i d’altres s’han convertit en fans nostres (gràcies!) tot i que
(segons d’altres) fem música dura, o “massa musical” com deia algú més.
És
clar que, fa sis anys, quan érem més o menys “deu o dotze que canten”, ens
pensàvem que no podríem passar de cançonetes a dues veus, però ens va caure a
les mans la partitura de Matona mia cara,
un madrigal d’Orlando di Lassus, i vam començar a treballar, o sigui, a assajar
(un dia a la setmana, no us penseu) fins que va començar a sonar (que traduït
vol dir sonar bé). També és clar que havien vingut reforços i ja devíem ser uns
16, al mateix temps que alguna de les veus inicials s’havia donat de baixa
(escruiximents propis de qualsevol ens en període de formació).
No recordem pas com va anar, però al Centre Catòlic ens van convidar
a fer un concert (vam gosar dir que sí, però que fos el més endavant possible
de la temporada, més que res per poder preparar-nos, tant cantant com enfrontant-nos
a la dura decisió de prendre un nom). Així com el repertori va ser qüestió
fàcil, trobar un nom va durar temps. La primera gran troballa va ser que no
ens havíem de dir Cor Tal ni Coral Qual ni Polifònica Pasqual, sinó Cor de
Cambra. Això ens va agradar a tots (potser fins i tot ja érem 19). Només faltava
posar alguna cosa darrera del títol. Va ser en Jordi (en Roig) el que va portar
la idea del lloc on assajàvem en aquella època (perquè abans havíem assajat
a les fredes sales que hi ha entre l’Esbarjo i la Sagristia). La sort va ser
que no ens vam batejar Cor de Cambra Centre Juvenil, sinó el nom com popularment
es coneixia l’indret, o sigui, Sota Palau, fent referència al Palau dels Vescomtes
de Cabrera que hi ha un tros més amunt. Dit i fet: vam poder posar el nou
nom als programes del nostre concert de presentació el 18 de maig de 1997
al Centre Catòlic.
No
sabem ben bé perquè però es va generar molta expectació, de manera que l’allau
humana (per a Blanes i la música “sèria” quatre centes persones són una allau)
va fer trontollar les estructures de l’antic Cinema Selecto, molta gent quedà
al carrer, i nosaltres (que vam passar una calor i uns nervis cosa fina) vam
ser convidats a repetir el concert una setmana més tard.
Cap
de tres mesos actuàvem per primera vegada a la Plaça de l’Església convidats
per l’Ajuntament. Allà sí que vam passar nervis (o potser por?), perquè, quan
ja hi érem pel mig, vam descobrir per primera vegada que la sequedat acústica
de tan preciós entorn feia que ni tan sols ens sentíssim els uns als altres, és
a dir, entre nosaltres.
Després
d’això, què voleu, assajar i cantar, assajar i cantar, èpoques d’ànims i
d’altres de crisi. Per exemple, tot just acabar el concert abans esmentat, com
que era l’estiu (i ja se sap, a Blanes a l’estiu les coses costen) se’ns va
acudir començar a assajar Somni (la
sardana del mestre Puigferrer), i com que qui no estava de vacances tenia
calor, vam passar uns quants dies (en assaigs, setmanes) que érem quatre i el
“cabo” (impossible dir quatre i el caporal) i allò no sortia ni per casualitat
i vam estar a punt de deixar-ho córrer.
Perquè,
és clar, un Cor de Cambra, no és una Coral ni un Orfeó. Ser un Cor de Cambra és
estar sempre al límit del dèficit: Quan s’és poca gent, que en faltin tres o
quatre és una tragèdia. I per què som un Cor de Cambra?, podríeu preguntar.
Doncs perquè ens agrada “fer música” i el format “de cambra” és ideal per
aquestes coses, de la mateixa manera que ens allunya un pèl de segons quin
tipus de repertori.
I,
ja que parlem de faltar-ne tres o quatre, si parléssim dels assaigs..! Però per
això us remetem a l’obra “Assaig de Coral (ni blanc ni vermell)” que en Josep
Mª Piguillem, que va passar un temps amb nosaltres al principi de tot, ens va
dedicar com a record dels “vells temps” (Aquesta va ser la primera peça que
algú escrivia expressament per a nosaltres i la vam estrenar la primavera de
1998).
Ara
ja en tenim una altra de peça escrita expressament per a nosaltres, i
precisament l'estrenarem (si finalment l'acabem de muntar, és clar, perquè no
és pas precisament fàcil) al concert d'aniversari, el dia 19 de maig. Porta per
títol ni més ni menys que "Sota Palau" i l'ha fet en Josep Mª, el
director, que per cert és la primera vegada que fa una obra per a cor (tot i
que ja havia fet l'arranjament de "La luna" - però només
l'arranjament - l'any 1999).
Tot parlant d’obres, potser algú
s'haurà fixat que tenim un repertori d'allò més variat: des de cançons del
segle XII fins a obres del segle XX (en 10 idiomes diferents). No és que, en
principi, ens ho proposéssim (ja veieu que hi ha coses que van sortint sobre la marxa), però
com que dins el cor hi ha cantaires amb gustos musicals diferents, el fet
d'anar acontentant una mica a tots ens ha portat a aquesta varietat, de la qual
cosa n'estem ben contents. Si les previsions es compleixen, pels volts de la
Festa Major d'aquest any el nostre repertori arribarà a les 100 obres!
Què
més hem fet en aquests 6 anys? Doncs hem actuat més de 70 vegades, una trentena
de les quals han estat concerts i una altra pila casaments. També hem fet més
d'un dinar i d'un sopar (tots junts, volem dir). Ens hem presentat a dos
concursos: un a Andorra, quan amb prou feines havíem començat, i l'any passat
al XIX Festival Internacional de Música de Cantonigròs. Hem visitat 18
poblacions diferents, hem conegut alguns altres cors, hem organitzat una trobada
coral. Ens hem divertit força i hem procurat fer molta música. Ah! I ara farà
un any vam començar a enregistrar les cançons que omplirien el nostre primer
CD, que es va publicar, amb el títol de Sota Palau a Palau (perquè
l'enregistrament va tenir lloc a la Sagristia de l'Església de Santa Maria, o
sigui a l'antic Palau), a primers d'aquest any 2002, sota els auspicis de
l’Associació de Botiguers “Tot Blanes”.
I
ara organitzem aquests actes d’aniversari, convidant la coral Geriona, una
coral infantil, perquè creiem que és des de ben aviat que comença l’educació
musical (i la que no és musial), i la majoria de nosaltres, encara que Sota
Palau celebri cinc anys, vam començar a cantar de petits. En certa manera, no
està de més saludar des d’aquí aquella Escolania del Col·legi Santa Maria o
aquelles Veus Blanques, o altres corals per les quals, més tard, molts hem anat
passant.
Que compartiu i gaudiu de la música amb nosaltres, doncs.